No ploris, mami

Pau, només vas viure set anys. La malaltia et va allunyar massa d’hora de la vida, però mai no s’endurà el record del nen que es va convertir en mestre de tots els qui et van conèixer. La malaltia et va prendre la vida però no et va treure ni un somriure. Al contrari, mai a ningú li va faltar la teva rialla, no t’agradava veure patir a ningú. Per això no vas voler semblar un nen malalt, no vas perdre mai les ganes de viure, d’aprendre, de descobrir i de compartir. Que bondadós i valent! Vas viure com si no existissin les ombres, omplint d’alegria tot el que feies. I vas demostrar que sempre es pot ser millor. Gràcies per encomanar entusiasme i amor a tothom. Gràcies, Pau, per haver regalat tanta vida amb el teu somriure.