Groc de ginesta

La senyora Josefina va passar els darrers anys de la seva plàcida monotonia d’un ordre imposat per les limitacions físiques i per la pròpia decisió, una monotonia només pertorbada per les petites xacres que anaven minvant la seva salut i, sobretot, pel sentiment de tristesa que l’envaïa quan s’adonava que era ella sola, guardant un tresor devaluat per les circumstàncies i per la voluntat, o la manca de voluntat, dels qui havien de ser-ne guardians. Allò que ella en deia el pòsit de Collrodó, que havia anat sedimentant al llarg de segles de treball, de lluita, d’esforç, d’entrega, de responsabilitat, per homes i dones intrèpids, se l’havia emportat la riuada dels canvis. Aquell pòsit no era pas diferent del que s’havia sedimentat en altres llocs, de la muntanya o del pla, però era el seu pòsit.